El 1153, Ramon Berenguer IV conquereix l’últim baluard andalusí de l’Ebre, Muràbit, i el dóna en feu a Pere de Rovira, mestre d’Hispània i Provença de l’orde del Temple. Era un ampli domini que comprenia la gairebé totalitat de les actuals comarques de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta. Va ser el Districte de Ribera, un territori enorme, a mig camí entre la comanda i la província, del qual depenien 27 cases i, més tard, les comandes d’Horta i Ascó.

Miravet controlava el pas fluvial i terrestre cap a l’interior, al mateix temps que funcionava com un important centre administratiu i polític. A finals del segle XIII residia a Miravet el mestre provincial i es custodiava el tresor i els arxius de l’orde a la Corona. Durant el procés de dissolució, va ser un dels nuclis de resistència templera més importants i va aguantar heroicament un setge de més d’un any, entre 1307 i 1308.

Els templers van convertir l’hisn andalusí en un innovador castell convent inspirat en els ribats sirians i bizantins. Un autèntic castell creuat d’estil romànic de transició i fórmules arquitectònics cistercencs on s’uneix el més sòlid concepte militar al més pur esperit conventual.

El conjunt conserva 14 dependències ordenades al voltant d’un pati central i en tres nivells (porteria, aljub, refectori, celler, sitges, torre del tresor, atri, temple, sala del comanador, etc.) i es pot considerar el prototip que va servir de model a les futures fortaleses de les ordres militars.

Les muralles s’estenen per una penya sobre el riu. A sota queda l’antiga alqueria musulmana, amb l’església vella i, als afores, el pas de la barca i el raval dels terrissaires, on encara continua aquest ofici tan arrelat a Miravet.