MARATÓ DE L'ANTARTIDA, EL SUD TAMBÉ EXISTEIX |
|
El "doblet" austral de l'Arcadi , Maratons Antàrtica i Terra del Foc |
Allà ens vam embarcar en el Ioffe i en el Vavilov, dos vaixells russos, amb capacitat per uns 100 passatgers, uns barcos que, paradoxalment, es van construir durant la segona meitat dels 80 per ser barcos espies de la Unió Soviètica. Però la URSS es va desmembrar, la guerra freda no va tornar, i els vaixells han acabat servint perquè els turistes nord-americans hi facin viatges de plaer… El barco comença navegant pel Canal de Beagle i, al principi, no es belluga massa. A la nit, però, la cosa comença a canviar. Un cop deixat enrere el Cap d'Hornos i entrats en el conegut Passatge de Drake, una de les zones més temudes pels navegants, el Ioffe comença a gronxar. Pels que som de terra endins i no hem navegat gaire, la sensació, des del llit, és curiosa…però de moment aguantem sense mareig. Ens continuem adaptant a la vida del barco i en una reunió ens expliquen els detalls de la marató que correrem dos dies després. L'escenari és l'illa del Rei Jordi (King George Island), una de les més septentrionals del continent antàrtic, a 62 graus de latitud Sud. La sortida és davant d'una base científica russa, a la Maxwell Bay, i per arribar-hi haurem d'abandonar el barco en unes llanxes zodiac. Ens recomanen que portem botes de goma i mitjons diferents dels que farem servir per la marató, perquè segur que ens mullarem molt els peus. Hem de portar una motxilla amb tota la roba per la marató i per quan acabem, i també hem de portar-nos l'aigua o els electrolits per la marató. Com que es passa tres vegades per la línia d'arribada, podem deixar els bidons que vulguem marcats amb el nom, i la resta la podem portar a sobre i deixar-la també en dos llocs habilitats per a tal efecte. Evidentment, hem de beure aturats i deixant el bidó. No es pot llençar res a terra i també ens diuen que no fem les nostres necessitats a qualsevol lloc. S'ha de preservar l'Antàrtida!. En principi, el recorregut serà bàsicament sobre pedres i només hi ha un passatge complicat, en l'ascensió al Glaciar Collins, que es fa dues vegades. L'endemà veiem els primers icebergs i els més afortunats ja podem contemplar el llom i la cua d'alguna balena. A coberta fa fred, però res d'extraordinari. Devem voltar els 0 graus. A la tarda veiem terra, o millor dit, gel. Són els primers illots que precedeixen l'arribada a les illes Shetland del Sud, una de les quals, la George King Island, és el nostre destí. Ens fan una sessió teòrica amb diapositives sobre les normes de comportament a l'Antàrtida i de com reaccionar davant la presència de pingüins, foques i altres animals antàrtics. La netedat ha de ser absoluta. No es pot deixar ni un paper a terra i, per descomptat, està prohibit manipular res o emportar-se cap record, ni que sigui una pedra. Se'ns informa del funcionament per pujar i baixar de les zodiacs que ens portaran a terra i ens diuen que abans de pujar-hi ens hauran de desinfectar sempre el calçat. Cap a les 7 veiem ja l'illa George King, que demà serà l'escenari de la marató. El Ioffe s'atura al davant de la badia on hi ha les bases russa i xilena. 62 graus i 20 minuts de latitud Sud. La temperatura, menys 0,6 graus centígrads. Potser més alta que a molts llocs de Catalunya en aquells moments… UNA MARATÓ MOLT PARTICULAR El dia de la marató es lleva també en condicions molt bones. La gent de Marathon Tours diuen que potser són les millors condicions de les sis edicions que s'han fet a l'illa i ja no diem de la que es va haver de fer a la coberta del barco perquè el vent va impedir el desembarcament. Amb il.lusió i alegria preparem les motxilles i ens vestim per pujar a les zòdiacs que ens transporataran fins a l'illa. Hi arribem i ens queden pràcticament vint minutets per canviar-nos de calçat i deixar-ho tot a punt per les tres vegades que passarem per la zona d'arribada, en plena base russa: roba de recanvi per si fa falta i,sobretot, els bidons d'aigua. Em col.loco la càmera de video lligada al pit per l'interior de la jaqueta de màniga llarga amb que correré, la càmera de fotos a la butxaca i la camelback a l'esquena, per evitar portar un bidó a les mans durant les primeres milles. M'asseguro de portar el gorro, els guants, les ulleres de sol, tot i que no en fa, i em dirigeixo a la sortida, a temps per veure com es posen en marxa les dones, els homes més grans de 60 anys i els participants de la mitja marató, entre ells un en cadira de rodes, per primera vegada en la història d'aquesta prova. És un home de Singapur, de 54 anys, resident als Estats Units. Es diu William Tan i han pactat amb l'organització que farà aproximadament la distància de la mitja marató, però sense pujar al Glaciar Collins, que seria impossible amb la cadira.Tres minuts després sortim la resta i de seguida me n'adono que això no tindrà res a veure amb una marató convencional, ni tan sols amb una de muntanya, tot i que s'hi assembla molt. El camí està completament enfangat i les sabatilles s'enfonsen sovint fins els turmells. Em paro a gravar les primeres imatges i, tot i això, no trigo a passar el William Tan, completament encallat en el fang amb la cadira. Després d'una persistent pujada, sembla que el terreny millora, fins que passem un petit rierol i arribem a la base uruguaiana. Allà ens animen en espanyol i decideixo parar-me i preguntar si saben què va fer el Barça amb el Chelsea. Em diuen que va guanyar per 2 a 1… Arribem tot seguit a una zona de pedres. Són molt grosses i s'ha d'anar en compte per no torçar-te el turmell. Gairebé tinc ganes d'arribar al Glaciar Collins. Ho fem quan portem unes tres milles de competició. Aleshores comença la pujada per un fort pendent (diuen que d'un 18 per cent) completament nevat. Tothom camina, però aviat comencem a veure els que baixen, que poden córrer amb una mica de precaució. Arribo a dalt del Glaciar. Teòricament hem fet 3 milles i mitja, uns 5 quilòmetres i mig, i he trigat…54 minuts i 23 segons!. La mitjana és horrorosa, però s'ha de tenir en compte que m'he parat constantment a prendre imatges de vídeo i a fer fotos, i que tota la pujada a la gelera l'he feta caminant. Començo el descens per la neu, torno a passar per les pedres i el fang i passo per l'arribada en una hora i 36 minuts. Paro a beure per estalviar aigua de la camelback, intento prendre'm una mica de mel, amb molts problemes perquè el pack s'ha congelat, i continuo cap a la segona part del recorregut, confiant que no sigui tan dura. En passar per la base xilena, entro al gimnàs per poder anar al lavabo, ja que ens havien dit que era l'únic lloc on ho podíem fer. Està estrictament prohibit fer les necessitats en plena natura a l'Antàrtida… Perdo gairebé cinc minuts més, perquè ens fan descalçar per poder entrar, i segueixo el camí. Continua havent-hi pedres a dojo i molt fang, producte de les bones temperatures dels últims dies. De tota manera, ara neva una mica i sembla que fa més fred que quan hem sortit. El més important és que continua sense fer vent, que en l'última edició sembla que va ser el gran enemic dels participants. Arribo a la base xinesa i dóno la volta. 32 minuts per tres milles. No està malament si tenim en compte la parada a la base xilena… Torno cap a la base russa i completo la mitja marató en dues hores i 39 minuts. En la parada per beure i canviar-me de guants, que estan xops, no sé què faig però trepitjo les ulleres i queden inservibles. Hauré de fer la segona mitja sense, però no fa sol. No crec que hi hagi problema. Aquesta vegada sense parar-me tant, arribo al cim de la gelera en 46 minuts, 8 menys que en la primera volta. El descens, però, es fa més difícil, perquè la neu està tan trepitjada que és molt complicat baixar corrents. Els camins es fan cada vegada més impracticables i aviat m'adono que tothom camina en les pujades. Gairebé és inútil provar de córrer. Arribo a la base russa i només em queda repetir el segon bucle fins a la base xinesa i tornar. Són 6 milles, menys de 10 quilòmetres. Això està fet… Trigo força més que en la primera volta perquè camino molt i perquè m'entretinc a gravar imatges a la base xilena. Tot i això, no paro de passar gent. La duresa de la prova es nota a les cares, però tothom està animat esperant el moment de l'arribada. Per fi, veig la pancarta final. Entro amb la càmera de vídeo engegada i miro el crono: 5 hores, 36 minuts i 24 segons. Gairebé 8 minuts per quilòmetre de mitjana!!!. L'emoció és molt gran. JA TINC EL SISÈ CONTINENT, EL MÉS DIFÍCIL DE FER!. Em miro els peus i no em puc creure que hagi corregut a l'Antàrtida. El fang no deixa veure el color de les sabatilles. I jo que em pensava que correriem sobre neu… Les dades generals de la cursa són significatives per entendre la particularitat d'aquesta marató. Tot i que el dia va ser gairebé el millor que es pot trobar allà, el guanyador de la Marató, el nord-americà Darryn Zawitz, va fer un temps de 3 hores, 49 minuts i 19 segons. El segon, el també nord-americà Michael Dukart, encara va poder baixar de les quatre hores: 3:59:38. L'alabès-mallorquí Jorge González, l'autor del llibre “Filípides era vikingo” va acabar en el lloc 40, amb 5 hores, 11 minuts i 54 segons, però també va perdre molt temps fent fotografies. Jo vaig acabar en el lloc 66, d'un total de 177 acabats. L'endemà de la marató, les seqüeles en el cos eren evidents. Cruiximent total i símptomes de tos, producte de les més de cinc hores i mitja amb baixes temperatures. Suposo que el fet d'anar parant i descordant-me la jaqueta per treure la càmera em va perjudicar. Els dies que van seguir van ser inoblidables. Vam fer moltes excursions per conèixer aquest fascinant continent i vam poder veure icebergs, foques, balenes i pingüins. Amb certa recança vam començar el camí de retorn. Uns 1.300 quilòmetres ens separaven del Cap d'Hornos i del nostre destí, Ushuaia, on ens esperava la Maratón del Fin del Mundo, la que m'havia de permetre entrar en el Club dels 7 Continents.Per cert, resulta que també hi ha un altre grup, el de corredors que han disputat maratons en els 50 estats dels Estats Units!. Per entrar en aquest encara em falta una mica… USHUAIA, LA FI DEL MÓN La Marató del Fin del Mundo és una marató modesta, que aquest any va batre el rècord de participants amb 218, 170 dels quals erem estrangers i 102 formàvem part del grup de Marathon Tours que veníem de córrer la Marató de l'Antàrtida. No sé què passarà l'any que ve, ja que la marató antàrtica és biannual i, per tant, pot ser que a Ushuaia es quedin només amb un centenar de participants. A veure si s'anima gent d'Europa perquè, tot i que això està allunyat del tot (és la fi del món), és un lloc que realment val la pena… La sortida és a la Bahía Lapataia, en ple Parc Natural de la Tierra del Fuego. El paratge és paradisíac, envoltat de muntanyes i boscos. Fa fresca, uns 5 ó 6 graus, i ens diuen que es preveu que la temperatura pugi fins als 10 ó 12 durant la cursa. Decideixo posar-me una samarreta de màniga curta sota de la de tirants i, això sí, sortir amb els guants posats. M'ajunto amb el Jorge González de Matauco, l'alabès-mallorquí que vaig conèixer en el viatge a l'Antàrtida i que també ha decidit fer les dues maratons. L'ambient a la sortida és de cursa “petita”, molt familiar, tant pel què fa als corredors com a l'organització, que es desviu perquè no li falti res a ningú. Hi ha begudes, plàtans, barretes, de tot. Es dóna la sortida i tothom s'ho agafa amb molta calma, tret d'un kenyà portat per Fila, l'esponsor principal, que surt escopetejat i el perdem ràpidament de vista. Decideixo ser molt conservador perquè no sé com em trobaré després de tants dies de barco ni si estaré recuperat de la marató antàrtica. Els primers quilòmetres són en el mateix “camino de ripio” que hem utilizat per venir, una carretera de terra semblant a la de les Aigües. El paisatge és espectacular. No sembla que estiguis fent una marató, sinó una cursa de muntanya. Ajusto el ritme a 5.30 al quilòmetre per assegurar el tret i no punxar. Gaudeixo de l'entorn i vaig fent quilòmetres per aquesta carretera que, tot i ser de terra dins d'aquest parc natural, és el final de la ruta nacional 3, que comença a Buenos Aires. Les fites marquen els quilòmetres 3.000 i escaix. I és que l'Argentina és un país llarguíssim. De fet, aquesta carretera forma part de la llarguíssima artèria que creua els dos continents americans des de la Terra del Foc fins Alaska, i que es coneix com la Panamericana. La carretera té lleugers pendents i, en el quilòmetre 12, arribem al punt més elevat del recorregut. Aviat passem el cartell d'entrada (en aquest cas de sortida) del Parc Natural de la Terra del Foc, però encara continuem pel camí de “ripio” fins al 18 i mig. Aleshores entrem a l'asfalt i ja veiem la ciutat d'Ushuaia, una ciutat que ha crescut molt en els últims anys (ja té 55.000 habitants), però horitzontalment, ja que no té cases de més de 3 pisos. Passem per alguns barris i pel cèntric carrer San Martín, el gran nucli comercial de la ciutat. En el quilòmetre 30 comença el pitjor tram de la Marató. Hi ha una forta pujada d'uns 400 metres, però el trajecte continua pujant un parell de quilòmetres més, a través d'una carretera oberta al trànsit, amb la qual cosa s'ha d'anar amb molta precaució, tot i que no hi ha molta circulació. Després la carretera planeja i torna a baixar cap a Ushuaia, per buscar ja l'arribada, just en el port de la ciutat. Acabo en 3 hores, 55 minuts i pocs segons, pràcticament amb el mateix temps en la primera mitja que en la segona. Vaig entrar content i feliç perquè vaig completar el “doblet”, corrent les dues maratons més australs del món només amb 8 dies de diferència i, a més, ja tinc la col.lecció de continents. Si l'experiència de l'Antàrtida és única i absolutament recomenable, penso que la marató d'Ushuaia també es mereix un lloc en l'agenda del maratonià viatger, sobretot per als que els agraden les curses de muntanya més que les típiques urbanes. Aquesta podriem dir que és un 50 per cent de cada cosa. El què passa és que no sé quin futur li espera. Está molt allunyada de tot el món, fins i tot dels propis argentins. Al vespre hi va haver el sopar de comiat del grup de Marathon Tours i, a l'hora del brindis, se'ns va fer un petit homenatge als que havíem completat els 7 continents en una d'aquestes dues maratons, la de l'Antàrtica o la del Fin de Mundo. Només som 130 persones en tot el món, i és complicat d'ampliar, perquè al continent antàrtic només es fa una marató cada dos anys, i amb una participació molt restringida. Sóc el primer català en entrar en aquest grup. El meu nom ja figura a la pàgina web i, a més, amb el nom de “Catalonia” en la columna del país... Les meves 63 maratons es reparteixen en els 7 continents d'aquesta manera: Podeu veure fotos de l'aventura i altres dades de l'Arcadi a la seva web: web arcadi |